En un futur no gaire llunyà… la música estarà al servei de les malalties mentals.
Amb el coneixement que tindrem sobre els efectes de la música en el nostre organisme, es podran composar melodies amb els efectes terapèutics desitjats per a cada persona, per a cada trastorn, per a cada objectiu terapèutic.
Això és el què m’ha fet pensar aquesta notícia:
La canción más relajante del mundo disminuye la ansiedad en un 65%
Però pot la musicoteràpia exprimir tot el potencial de la música per a prescindir de l’acció del musicoterapeuta? Pot la musicoteràpia prescindir de la relació terapèutica?
Segurament no, i ara per ara, no m’imagino un escenari on el musicoterapeuta sigui com un metge que aplica un tractament determinat per a una malaltia determinada.
No m’imagino una musicoteràpia on no existeixi la relació terapèutica que es manté en el temps, que modula la seva intervenció en funció dels canvis que presenta la persona, que l’acompanya en aquests canvis.
No m’imagino una musicoteràpia basada al 100% en mètodes passius on al pacient l’únic que se li demani sigui apretar al play d’una melodia.
